De les millores per a tothom als privilegis per a uns quants

Cada dia que passa es fa més evident que aquest acord no està generant millores, sinó desigualtats, greuges comparatius i un malestar creixent dins del Cos.

L’acord del 2023 tenia una virtut molt clara: qui treballava, cobrava. Qui feia nits cobrava les nits. Qui treballava caps de setmana cobrava els caps de setmana. Qui assumia determinades càrregues de servei percebia la compensació corresponent. Era un model discutible en alguns aspectes, però almenys mantenia un principi bàsic de justícia.

Ara hem fet un pas enrere.

Dins d’una mateixa unitat, companys que acompleixen exactament les mateixes funcions cobraran de manera diferent. Uns percebran complements i altres no. Uns tindran reconegudes determinades condicions i altres quedaran exclosos malgrat fer la mateixa feina.

Això no és una millora. Això és una font de conflictes interns, desmotivació i divisió entre companys.

Però probablement el que més indignació està generant és comprovar com apareixen situacions que semblen fetes a mida per beneficiar a uns pocs.

És el cas dels alliberats sindicals. Ara es pretén adscriure’ls a quadrants operatius perquè puguin percebre complements de nits, caps de setmana o disponibilitats. I la justificació que alguns intenten donar és que han d’estar assignats al quadrant que farien si no estiguessin alliberats.

Hi ha alliberats que fa anys, i en alguns casos dècades, que no presten servei operatiu. I alguns continuaran molts anys més en aquesta situació. Si algun dia es reincorporen al servei actiu, la seva RLT serà inamovible? No es podrà adaptar al lloc de treball que ocupin en aquell moment? Aquest argument simplement no s’aguanta.

El que veu la plantilla és una altra cosa: persones que podran cobrar complements associats a serveis que no realitzen mentre els companys que sí que treballen les nits, els caps de setmana i les disponibilitats continuen suportant les càrregues reals del servei.

El resultat és evident: indignació, descontentament i una sensació cada vegada més estesa que hi ha qui sempre acaba trobant la manera de sortir beneficiat.

El problema no és només qui cobra més o qui cobra menys. El problema és haver substituït un sistema basat en el treball efectivament fet per un model que genera privilegis, greuges comparatius i una profunda sensació d’injustícia.

I això, per molt que alguns ho intentin vendre, no és cap acord històric. És un acord que està fracturant el col·lectiu i posant en risc un principi que hauria de ser intocable: mateixa feina, mateix reconeixement.